No va sortir a la premsa però jo també vaig estar al Kotel (Agost del 2010).
A inicis d’aquesta setmana, el futbolista del Barça Gerard Piqué i la seva novia, l’estrella del pop Shakira, van passar uns dies a Israel degut als compromisos solidaris de la guapíssima cantant colombiana. Obviament, amb la temporada futbolística acabada i la majoria de jugadors professionals de vacances, aquest ha estat un dels temes estrella de la setmana a la premsa esportiva i una de les imatges més difoses ha estat la de Piqué al Kotel.
Que la premsa hagi donat una gran cobertura a aquest esdeveniment de caire social (i sense cap relació amb el conflicte israelià-palestí) no m’ha resultat sorprenent. Tampoc m’han sorprès els comentaris judeofòbics o de referències al mencionat conflicte que he pogut llegir entre els comentaris deixats pels lectors al diari esportiu madrileny, Marca. De fet, ja vaig tractar aquest tema el passat Dimecres en un escrit al bloc La Fusión. Només afegir dos breus apunts. El primer: és una vergonya que comentaris on es demanava una Shoah o mostraven un total despreci per la cultura, la religió i el poble jueu estiguin entre els més valorats de la notícia. En aquest país tenim una empanada mental terrible amb la llibertat d’expressió. M’ explico: la llibertat d’expressió és un dret del ciutadà però no pot servir de coartada per a difondre impunement missatges d’odi o de incitació a la violència. Aquesta idea no la tenen gaire clara els moderadors de molts medis de comunicació, que permeten els insults i fins i tot comentaris racistes, xenòfobs o antisemites, escudant-se amb la llibertat d`expressió.
El segon apunt fa referència a un dels comentaris deixat per un lector, de nick name Kimbi, que afirmava que Gerard Piqué: Como buen catalán es judío.
Des de finals del segle XIX i fins avui dia, les corrents més reaccionàries, totalitàries, antiliberals i tradicionalistes del nacionalisme espanyol han identificat els catalans amb els jueus i crec que va la pena una petita explicació del perquè de tot plegat.
Durant els segles XVI-XVIII, sota la influència de les idees de la Contrareforma de Trento i gràcies a la força de la maquinària coercitiva i propagandística inquisitorial, en la societat hispana es va configurant una visió del jueu i del convers associada als valors de l modernitat: el racionalisme científic, el treball com a element de progrés i no de càstig, una economía moderna i productiva… Tot aquell individu que no encaixés dins en els valors tradicionalistes de la Contrareforma i la seva visió del Catolicisme, considerats com els valors essencials hispans, era considerat com a jueu, com a convers o com un clar representant de l’ “Anti-Espanya”.
Amb el triomf definitiu del Liberalisme polític i el sorgiment dels nacionalismes perifèrics moderns al darrer quart del segle XIX, les corrents més reaccionàries, antiliberals, tradicionalistes i centralistes del nacionalisme i de la societat espanyoles també identificaran als catalans i al nacionalisme català amb els valors de la modernitat: cosmopolitisme, liberalisme, materialisme (tant des de la seva vessant capitalista com marxista), educació moderna i laica, industrialització…
Una vegada que tant catalans com jueus han estat associats als valors de la modernitat, uns valors que suposadament són els contraris als valors tradicionals d’ Espanya, per als seguidors d’aquestes corrents antiliberals i reaccionàries del nacionalisme espanyol va ser molt senzill identificar als catalans amb els jueus tal i com per exemple va fer Pío Baroja, conegut escriptor de la Generación del 98, al afirmar que los catalanes son los judíos de España.
Una vegada que s’ha equiparat els catalans amb els jueus, partits politics catalanistes com la Lliga Regionalista de Catalunya o ERC són considerats “partits jueus” o “judaïtzats” i també són vistos com a tals polítics com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya durant la II República espanyola i la Guerra Civil (1933-1939). De fet, sobre Companys, els falangistes afirmaven que només calia “ver su jeta de judío” per a adonar-se’n dels seus orígens…
Aquesta identificació del poble català amb el poble jueu per part de les corrents més antiliberals i reaccionàries del nacionalisme espanyol van provocar una important corrent de simpatia del catalanisme envers el Sionisme durant els anys 30-60. Intel.lectuals catalans de l’alçada de Josep Carner, “Gaziel”, Salvador espríu o Antoni Rovira i Virgili, van veure amb simpatia al poble jueu i a les seves aspiracions nacionals a Palestina. També, durant aquells anys, molts joves militants del PSUC i d’altres partits catalanistes d’esquerra van anar a viure els seus ideals socialistes com a voluntaris als “kibbutzim” israelians.
Certament, a partir de la Guerra dels Sis Dies (1967) i del Iom Kippur (1973), bona part del nacionalisme català -especialment les seves corrents més esquerranes- seguint els dogmes de la propaganda soviètica sobre el conflicte àrab-israelià, han esdevingut partidaris de les idees antisionistes i de la “causa palestina”. Però la simpatia del Catalanisme amb el Sionisme no ha desaparegut totalment. Polítics, Escriptors, periodistes o intelectuals com Jordi Pujol, Pilar Rahola, Joan B. Culla o Vicenç Villatoro són una bona mostra d’aquesta persistència.
Aquesta identificació de catalans i jueus ha portat en ocasions a determinats politics catalanistes, com Josep Lluís Carod Rovira o Joan Puigcercós, a comparar la judeofòbia amb la catalanofòbia. I, tot i que en ocasions tant catalanòfobs com judeòfobs utilitzen clixés molt semblants, aquests dos fenòmens són incomparables en molts aspectes (causes, duració en el temps, conseqüències) i en moltes ocasions aquesta comparació porta implicita una banalització de la judeofòbia perque cal recordar que el poble català mai ha patit brutals pogroms al llarg dels segles només pel fet de ser catalans o una temptativa de genocidi brutal, metòdic i industrialitzat.
PD. Traducción macarrónica al castellano, aquí.
jaume
Interessant, gràcies.
Efectivament, a partir del 1967 la causa israeliana ha perdut simpaties, i és un fet que caldria que Israel estudiés per què; i prendre’n nota de cara a la seva imatge internacional.
Per cert, el Baroja es va limitar a dir que els catalans erem els jueus d’Espanya en el sentit que sempre que hi ha algun problema, en tenim la culpa els catalans, como si fóssim l’objecte de mobbing social catàrtic quan es busca un culpable, o bé essent anticatalà i antisemita va matar dos ocells d’un tret en un sol comentari?
A.
A., penso que els motius perquè Israel ha perdut la simpatía que tenia a Europa als anys inmediatament posteriors a la creació de l’estat i durant els anys 50-60 tenen diverses causes:
1 – La URSS i l’esquerra europea (tant la comunista com la socialdemòcrata) havien mantingut una postura pro sionista durant els anys 40 (La URSS va donar suport al pla de partició per a Palestina a l’ONU i va vendre armes a Israel durant la Guerra de Independència mitjançant Txecoslovaquia). Durant els anys 50 i especialment els 60 la URSS va passar a ser aliada dels països àrabs enemics d’Israel i per tant de mica en mica tant l’esquerra comunista com la socialdemòcrata van anar assumint la propaganda soviètica anti-israeiana. L’esquerra comunista ho va fer durant els seixanta i la socialdemòcrata a cavall entre la Guerra dels sis dies i la guerra de Kippur.
2 – Les necessitats energètiques d’ Europa Occidental: després de la crisi del petroli (1973) la dependència europea del petroli àrab va provocar que la CEE adoptés una postura pro àrab en política exterior mitjançant les anomenades cimeres euro-àrabs, rebatejades als darrers anys com cimeres euromediterrànies. Obviament, en el conflicte israelià-palestí la postura oficial de la CEE va passar d’una simpatía pro israeliana (França n’és un dels millors exemples) a una simpatía pro palestina. De fet a finals dels setanta i principis dels 80 Yassir Arafat va ser rebut com un cap d’estat per presidents del govern com Bruno Kreisky (Austria), François Mitterrand (França) o Adolfo Suárez (Espanya). Des de llavors la política europea ha continuat sent pro palestina fins al punt de que diversos parlamentaris europeus s’han manifestat a favor de reconèixer al Hamas com un interlocutor vàlid i esborrar-lo del llistat d’organitzacions terroristes de la UE.
3 – L’ oblit o banalització de la culpa europea per la Shoah: als anys 50-60 la memòria de la culpabilitat europea per la Shoah estava ben latent i això també va fer que molts europeus es declaressin filo-israelians per a intentar dir que Europa havia canviat i majorment ja no era antisemita. Ara, molts dels botxins i de les víctimes de la Shoah ja són morts, i la culpabilitat europea per la Shoah es desvaneix o es banalitza. Precissament, un dels mecanismes per a banalitzar-la i convertir a les víctimes de la judeofobia en victimaris és presentar a Israel com una nova “Alemanya Nazi”. Aquest oblit de la culpabilitat europea per la Shoah unida a la voluntat de exorcitzar-la i als factors anteriorment indicats provoquen un augment de la simpatía pels palestins (vistos com els nous jueus) i una demonització israeliana (vistos com els nous nazis).
4 – Polítiques errònees de l’estat d’ Israel i incapacitat per a explicar determinades polítiques: certament, els governs israelians s’equivoquen amb determinats aspectes de la seva política i aquests errors provoquen noves critiques, com per exemple el fet recent de no voler prollongar la moratòria en la congelació dels assentaments a Judea i Samaria (Cisjordìania) per part del govern de B. Netanyahu. En altres ocasions, les polítiques si han estat correctes però no s`han sabut explicar bé a l’audiència de fora d’ Israel o no s’ ha sabut contrarrestar de manera adient la propaganda palestina. Un exemple, el vallat defensiu a Cisjordània. Aquest vallat té com a finalitat evitar els atemptats terroristes suïcides a dins d’Israel i ha acomplert molt bé la seva tasca però aquí la propaganda palestina ha aconseguit imposar la seva versió de que és tracta d’un mur de separació (relacionant Israel amb Apartheid) i indicant que també té la finalitat de “robar terres” als camperols palestins o destruir les bases de l’economia palestina. De fet, en gairebé el 90% del traçat és un vallat i no un mur però aquí la propaganda palestina ha guanyat clarament i ha aconseguit imposar la seva visió propagandística per damunt de la realitat dels fets.
Per altra banda, Pío Baroja va afirmar: “los catalanes han tenido la habilidad de lanzar el sambenito de judíos a los demás españoles cuando en realidad los judíos son ellos” i aquesta afirmació la va fer perquè veia tant en catalans com en els jueus els valors de la modernitat europea que ell rebutjava. Salutacions!
Gràcies. Què mamón el Baroja…