Israel i Egipte, anàlisi d’una situació explosiva.

La passada setmana vam conèixer que el govern egipci havia aixecat un mur per a protegir les dependències de l’ambaixada d’Israel al Caire dels manifestants, que protesten setmanalment cada Divendres per la mort de cinc policies egipcis per foc amic de l’exèrcit israelià el passat 18 d’ Agost, en el context de la persecució del comando terrorista que aquell dia havia atemptat a les proximitats de l’important centre turístic d’Eilat. Però ni tan sol el mur ha pogut evitar un augment de la tensió entre tots dos països després de que la tarda nit del passat Divendres els manifestants aconseguissin accedir a l’interior de l’ambaixada, destruir documents oficials i calar novament foc a la bandera israeliana. Els diplomàtics israelians, encapçalats pel ambaixador Yitzjak Levanon, van retornar a Israel de matinada en un vol de les forces aèries i les forces de seguretat egípcies només van actuar per a salvar la vida dels responsables de la seguretat de l’ambaixada gràcies a la pressió realitzada per l’administració Obama. Sense l’ambaixador israelià al Caire, el resultat de l’atac a l’ambaixada ha estat la gèlida congelació de les relacions diplomàtiques entre tots dos països. A més a més, el tiroteig d’un vehicle militar israelià en el seu territori però a prop de la frontera amb Egipte pel pas de Netafim, no ajudarà a millorar les glacials relacions entre tots dos països.

Com ha estat possible aquest deteriorament en les relacions diplomàtiques entre El Caire i Jerusalem fins al punt que no pocs analistes internacionals vegin en perill el procés de pau de Camp David? En la meva opinió, crec que és una conseqüència directa de la tradicional retòrica anti israeliana i contrària als acords de pau existent en la societat egípcia però que ha estat accentuada per la “primavera àrab” en els darrers mesos.

Fem un breu repàs. El passat 25 de Gener es van iniciar al Caire les protestes contra el règim d’en Hosni Mubarak fins que el president egipci va dimitir i es va traslladar des del Caire al balneari de Sharm Al-Sheikh el passat Divendres 11 de Febrer. Contràriament a la versió políticament correcta difosa als nostres mitjans de que els manifestants egipcis no havien mostrat un perfil anti israelià durant les protestes contra Mubarak, els fets evidencien que el carrer egipci no sols es va manifestar contra Mubarak sinó també contra Israel i els acords de pau de Camp David. En aquest sentit cal recordar les pancartes dels manifestants on es podia veure la cara de Mubarak amb una estrella de David dibuixada, els eslògans on acusaven al “rais” egipci de ser sionista, els crits dels manifestants a favor de la guerra amb Israel, les temptatives de linxament de diversos periodistes occidentals – com per exemple el barceloní Tomás Alcoverro- al Caire perquè el seu aspecte occidental els feia semblar israelians o el brutal abús sexual amb clar transfons antisemita patit per Lara Logan, la periodista estrella del canal nord-americà CBS mentre cobria les celebracions per la caiguda de Mubarak a la Plaça Tahrir.

Un breu apunt aclaridor per a contextualitzar aquesta situació. Ja ho hem dit en altres ocasions, però cal recordar que si bé és cert que el president Mubarak va respectar els acords de pau de Camp David amb Israel, el rais egipci no va preparar al seu poble per a una pau real amb el seu veí, encara que anualment arribessin centenars de turistes israelians a Egipte. La judeofòbia i la visió d’Israel com un estat artificial creat al cor del món àrab per una conjura “sionista imperialista” sempre va estar present als mitjans de comunicació oficials egipcis i aquest adoctrinament anti-israelià i antisemita durant dècades  per part del govern egipci li va acabar passant factura a Mubarak. El veterà rais havia respectat l’acord de pau al mateix temps que adoctrinava al seu poble amb idees antisemites i anti israelianes. Finalment, quan es van iniciar les protestes, només pel fet d’haver respectat els acords de pau, els manifestants el van veure com un sionista, un actor de la conjura internacional contra els àrabs o fins i tot com un jueu encobert de musulmà per part dels manifestants de Tahrir. Justament, aquest adoctrinament contra Israel ha provocat una gran impopularitat dels acords de pau en bona part de la societat egipcia i durant els darrers mesos s’han aixecat veus a favor de renegociar els acords segons “els interessos egipcis”, com per exemple la de Mohamed El Baradei, el candidat a la presidència egipcia favorit d’Occident, o la d’ Aiman Nour, el líder del partit laic Al Ghad (l’endemà) i la principal força opositora al règim de Mubarak des d’una òptica liberal i laica. Altres veus, com les dels Germans Musulmans, han amenaçat amb revocar els acords i declarar la Gihad contra Israel.

Ara bé, caldria preguntar-se què vol dir “renegociar els acords de pau segons els interessos egipcis”. Convé recordar que un dels punts clau dels acords de Camp David era la desmilitarització de la frontera israeliana egípcia i de la península del Sinai. Sabedors de la impopularitat dels acords de pau en bona part de la societat egípcia, el govern de Transició ha estat pressionant al govern israelià sobre aquest darrer punt amb la finalitat d’augmentar la presència dels seus soldats i policies al Sinaí, utilitzant com a pretext la lluita contra el terrorisme. De fet, durant els mesos de Gener i Febrer, en el context del caos que es va viure al Sinaí durant les protestes contra el règim de Mubarak,  els germans musulmans i altres grups islamistes han reforçat la seva presència a la península i especialment durant els mesos de Febrer i Març van sabotejar en reiterades ocasions el gasoducte que aprovisiona de gas a Israel i Jordània, tallant-ne el flux. Per altra banda, la intel.ligència israeliana ha detectat la proliferació de xarxes de tràfic d’armes des del Sudan i Líbia fins a Gaza via el Sinaí. De fet, el Hamas recentment s’ha aprovisionat amb míssils antitanc i antiaeris provinents dels arsenals abandonats pels gadafistes. El govern israelià, conscient de que el Sinaí pot esdevenir una plataforma per al Gihad i per al terrorisme palestí, ha permès al govern egipci l’augment del nombre de contingents de militars i policies a la península, però de moment des de Jerusalem es veu amb recel la seva total remilitarització, l’objectiu final que cerquen els dirigents del Caire.

En aquest sentit, cal afegir que els atemptats del passat 18 d’Agost -justament els terroristes van entrar a Israel per davant d’un control policial egipci- van donat al govern transitori del Caire el pretext per a tornar a treure el tema de la necessitat d’una remilitarització del Sinaí, amb la mencionada finalitat de combatre el terrorisme; i possiblement el govern egipci va pressionat als seus col.legues israelians en renegociar ràpidament aquest punt i ho va fet mitjançant les seves declaracions amenaçadores de tensar la corda de les relacions diplomàtiques amb Israel després de la ja mencionada mort dels cinc agents de policia egipcis aquell fatídic dia. Tanmateix, l’atac a l’ambaixada, organitzat pels Germans Musulmans i altres grups afins, ha estat un missatge al govern del Caire: no volem una nova negociació dels acords de pau, sinó la seva liquidació.  La jugada de moment els ha sortit prou bé perquè, de moment, com ha hem dit, l’ambaixador Levanon no ha retornat al Caire i les relacions diplomàtiques entre els dos països han quedat glaçades. Si a això li sumem la incertesa de la primavera àrab a països com Líbia o Síria, la propera iniciativa palestina de independència unilateral a l’ONU amb la possibilitat real de nova “intifada”, i la congelació de les relacions diplomàtiques amb el govern turc d’ en Recep T. Erdogan, no es cap sorpresa que a Israel s’aixequin veus alertant d’un pròxim conflicte, liderat pels islamistes contra Israel, com a resultat de la primavera àrab. En aquest sentit destaquen les paraules del cap de Comando central de Defensa i general de brigada, Eial Eisenberg, que en la presentació del seu informe davant de l’Institut per a la Seguretat Nacional de la Universitat de Tel Aviv, va afirmar que existeix el risc de que la “primavera àrab” esdevingui  un “hivern islàmic”.

Per a finalitzar, un tirada d’orelles a en Barack Obama i al seu govern. Novament, tal i com ja va passar al mes de Febrer en el context de les protestes contra Mubarak, l’administració nord-americana s’ha vist superada pels esdeveniments i ha reaccionat tard i amb titubeigs. Si quan el govern de transició egipci va donar llum verda a la provocació de l’Iran, donant el seu vist i plau al pas de vaixells de la República Islàmica pel Canal de Suez, l’administració Obama hagués enviat un missatge clar d’avís al govern egipci de que aquest tipus d’accions podrien repercutir negativament en les seves relacions bilaterals i especialment en les generoses donacions que rep el govern del Caire per part dels Estats Units, el general Tantawi i la cúpula militar que dirigeix Egipte s’haguessin repensat molt millor el suport que han donat al Hamas i que va ser clau per a la formació d’un govern palestí d’unitat entre els islamistes i els seus rivals de Fatah, el seu suport a la declaració de independència unilateral palestina a l’ONU o el fet d’haver tensat les relacions amb Israel fins arribar a una situació de gairebé no retorn. El mateix podríem dir de la postura apaivagadora del govern de Washington amb les provocacions del primer ministre turc Recep T. Erdogan, que precisament avui arriba al Caire en visita oficial. Com encertadament ha advertit el ex cap del Mossad Shabtai Shavit, l’administració Obama ha estat ingènua amb la “primavera àrab” i ara Occident haurà d’afrontar el risc d’una possible radicalització fonamentalista del món islàmic.